Fent referència a l'última entrada del blog, tot el que passa amb els nens és fruit de la societat de la informació i de les noves tecnologies en la qual vivim actualment. L'assaig que ve a continuació, realitzat per l'assignatura de Teories de la Comunicació I, pretén analitzar precisament la societat de la informació.
Per analitzar la societat de la informació cal remuntar-nos anys enrere, perquè tal com ens diu Daniel Bell: “En la història de les societats humanes s’han produït quatre revolucions de caràcter marcadament diferent: el llenguatge, l’escriptura, la impremta i les telecomunicacions.”És important destacar que cadascuna d’aquestes revolucions, segons Bell, “està associada a un tipus de vida basat en una tecnologia diferent”. Per exemple, la revolució associada a la impremta va conduir a una societat industrial, perquè permetia la impressió de molts documents i impresos necessaris per a la indústria. La impremta, doncs, va potenciar aquesta societat industrial, que va donar lloc a la societat de masses.
Després de la impremta, les telecomunicacions van ser les que van induir una nova revolució. Els sistemes de telecomunicacions són “la transmissió de senyals codificades, veus o imatges més enllà de l’oïda o de la vista d’un individu”. Entre els primers sistemes de telecomunicacions, creats la segona meitat del segle XIX, trobem el morse, la telegrafia, el telèfon, la televisió..., que han estat possibles gràcies al descobriment de l’electricitat.
Avui en dia, tot i que dins de la revolució de les telecomunicacions, ens trobem en l’era d’un “nou invent que ofereix noves i múltiples tècniques i possibilitats de comunicació”. Entre elles destaquen els bancs i sistemes de recuperació de dades o els sistemes d’ordinadors interactius, que permeten la cerca d’una informació per ordinador o el contacte permanent entre diferents sucursals d’una empresa o els diferents òrgans de govern. Cal destacar que aquesta important incidència de la revolució de les telecomunicacions “convertirà les comunicacions en infraestructura de tota societat”; així, per Bell “la revolució dels mitjans de comunicació, la creació d’una ‘societat informatitzada’ acceleren el desenvolupament del que anomeno ‘societat postindustrial’”.
Aquesta societat postindustrial es caracteritza per un canvi a nivell econòmic, que és “el pas d’una economia de mercaderies (d’indústria) a una economia de serveis”; i també per basar-se “en els serveis socials (sanitat, seguretat) i en els serveis professionals (ordinadors, investigació científica)”. El tret diferenciador que marca el canvi de la societat industrial -emmarcada en la revolució de la impremta- a la societat postindustrial és que el capital i el treball ja no són els recursos estratègics de transformació de la societat, ara ho són el saber i la informàtica.
Societat postmoderna, societat postfordista, societat del coneixement, societat postindustrial...Totes aquestes són les diferents formes de denominació del que nosaltres tractem com a societat de la informació, és a dir, aquella societat en què “la informació es troba en la base mateixa de totes les relacions”, però també aquella “societat que vol estar més informada i ser més democràtica”, alhora que també és una societat que “atorga un gran poder als qui controlen els engranatges”. Així, “la informació, i el coneixement que se’n deriva, són la major font de poder de l’època actual, si bé no l’única”. D’aquí també ve el tòpic “la informació és poder”, que és una gran veritat, però que actualment hauríem d’ampliar per “la informació i les xarxes de comunicació són poder”, perquè “controlar les xarxes i tenir-hi accés significa controlar i tenir accés al motor del món actual: el capitalisme liberal”. En aquest sentit, i segons paraules de Manuel Vázquez Montalbán, “la tecnologia ha propiciat l’aparició de mitjans audiovisuals, ha creat una xarxa de comunicacions casi instantànies i ha provocat que el ‘poder de la comunicació’ es converteixi realment en ‘poder de controlar la comunicació sense que sembli controlada’”
Hi ha qui creu que aquests nous mitjans sorgits amb la implantació de les telecomunicacions, les anomenades Tecnologies de
És molt important refusar qualsevol idea de diferenciació o jerarquització entre els antics mitjans, que anomenem mitjans de comunicació de masses, i els nous mitjans de comunicació. Dominique Wolton també expressa aquesta idea en el seu llibre Internet i després...? on expressa: “Cal refusar la ideologia tècnica que redueix la comunicació a la tecnologia i que construeix una falsa jerarquia entre antics i nous mitjans” i recalca que “tant els antics com els nous mitjans es complementen i contribueixen paral·lelament a informar la societat”. Internet “s’està convertint en el cor d’articulació dels diferents mitjans multimèdia” i alhora s’està produint una “comunicació horitzontal”, ja que tothom pot crear el seu propi sistema de comunicació a Internet. Segons Manuel Castells, “per primera vegada hi ha una capacitat de comunicació massiva no mediatitzada pels mitjans de comunicació de masses”.
En l’actualitat “el problema és l’excés d’informació”, segons ens diu Antonio Franco. Hi ha massa informació al nostre abast, massa informació de tot tipus que corre sense ordre ni concert per les xarxes de comunicació, pels diferents mitjans que existeixen en aquests moments. Cada vegada aquest volum d’informació va en augment, i per tant, cal posar-hi un ordre, sobretot perquè la informació genera fluxos d’influència en les persones. Ja hem dit anteriorment que la informació és poder. En aquest sentit, per Wolton “els mitjans de comunicació de masses sempre han suscitat una desconfiança real perquè ens feia por la seva influència”, però remarca que “en realitat, aquesta influència era infinitament més dominable comparada amb l’espai multimèdia que ens prepara el futur”.
Els canvis provocats en la societat per la revolució de les telecomunicacions han generat una sèrie de conseqüències; les conseqüències de la societat de la informació. En primer lloc, cal dir que aquests nous mitjans i les noves tècniques aparegudes, sobretot Internet, han posat en entredit les llibertats personals. Segons Bell, “el desenvolupament de noves tecnologies ha permès el creixement d’aparells de control i la seva intrusió en la vida dels individus”. La nova revolució dels mitjans de comunicació també suposa “ un alt grau de centralització del poder si la societat l’escull i per altra banda una forta descentralització gràcies a la multiplicitat, a la diversitat i al baix cost de les formes de comunicació”. Existeixen diferents punt de vista sobre aquest aspecte de les llibertats personals i el control que hi hauria d’haver o no sobre els nous mitjans. “Internet sembla difícil de controlar”, segons Castells. Però precisament aquesta és l’essència d’Internet: la total llibertat d’expressió. Ni tan sols els governs poden controlar la xarxa. Castells fins i tot ens parla de la desaparició de la privacitat en aquest món d’avui en dia en el que “tots vivim connectats”. Cal dir que la “Unió Europea té una política molt més estricta de protecció de la privacitat”, però tot i que siguem ciutadans europeus, som ciutadans del món; i en aquesta era global “tots estem connectats a una xarxa global”. La pregunta seria: Com posar límits a la xarxa? Una pregunta que pel moment encara no ha rebut resposta.
En segon lloc, tothom pot ser emissor en aquests nous mitjans de comunicació, tal com hem dit abans. D’aquí sorgeix el problema de la credibilitat . Podem apreciar en aquest sentit una jerarquització dels mitjans, perquè es tendeix a associar els mitjans de comunicació tradicionals com els més creïbles. “La credibilitat per un mitjà de comunicació es converteix en la seva única forma de supervivència en un món d’interacció i d’informació generalitzada”.
En tercer lloc, i al contrari del que molta gent pensa, Internet no aïlla ni fa minvar la sociabilitat, però tampoc no és un “mon extraordinari, de llibertat, de desenvolupament, en el que tothom s’estima, en el que tothom està comunicat”. Castells explica que “Internet és un instrument que desenvolupa però no canvia els comportaments, sinó que els comportaments s’apropien d’Internet i, per tant, s’amplifiquen i es potencien a partir del que són”. És a dir, Internet no millora l’entorn social d’una persona ni el redueix, simplement és un mitjà més d’interacció per a l’individu. A més, Internet és molt més útil perquè organitzacions, associacions, entitats, col·lectius... en definitiva moviments socials diversos es puguin fer ressò.
Per últim, la societat de la informació es dóna simultàniament amb el procés de globalització que estem vivint actualment. “La globalització de la informació fa que tothom ho vegi tot i ho sàpiga tot de tot arreu”. És per això que podem considerar que ens trobem en la societat de la informació perquè “l’estructura social està construïda al voltant de xarxes d’informació”. Les xarxes de comunicació “han estat part essencial del procés d’acceleració de la globalització” perquè han permès la connexió mundial Tot i així, les noves formes de comunicació, i al capdavant d’elles Internet, estan concentrades en el món desenvolupat, tant pel que fa als usuaris com als proveïdors de la mateixa informació que podem trobar a la xarxa. “És evident que cal facilitar la universalització de l’accés a
És clar que ens trobem immersos en la societat de la informació, perquè tots nosaltres i tot el nostre entorn girem al voltant de la informació i de les xarxes de comunicació. Constantment som receptors d’informació, però alhora també en som emissors. Aquest fet és molt important perquè és l’essència de la reciprocitat en els mitjans de comunicació, en què l’audiència també participa i és emissora. Es donen, per tant, sistemes de comunicació més interactius. Podem conèixer perfectament en tan sols minuts els detalls més importants d’un fet produït a l’altra banda del món. I podem donar a conèixer a tot el món la realitat d’un fet des del nostre punt de vista. El problema fonamental és que moltes vegades només ens arriba la informació que interessa, fins i tot rebem informació repetida, perquè els mitjans de comunicació es troben en mans de molt pocs que en tenen el poder, en les anomenades empreses multimèdia, que concentren les telecomunicacions i els mitjans de comunicació. I com la informació és poder, aquests pocs (oligopoli) tenen el control de selecció de la informació a fer pública o no. Per tant, és important destacar que a més concentració en mans de menys empreses hi ha menys pluralisme informatiu. A més, aquestes empreses multimèdia es mouen per la demanda del mercat, generant el tipus de continguts que venen i que generen beneficis. De manera que en aquest sentit sí que podem parlar d’un cert control de la informació. També, la gent tendeix a confiar i a donar credibilitat als mitjans de comunicació tradicionals i en tot cas als recursos electrònics d’aquests mateixos mitjans. Mentrestant, Internet està permetent el desenvolupament de mitjans contraculturals i contrainformatius que trenquen amb aquest sistema comunicatiu globalitzat al capdavant dels quals estan periodistes de renom que tan sols una minoria coneix, tot i que aporten informacions més enllà de les dels mitjans tradicionals. No hem de parlar de jerarquització dels mitjans, o no hauríem, perquè de fet sí que se’n produeix. Tots els mitjans, doncs, formen en el seu conjunt un equilibri i cadascun d’ells pot ser usat en un moment en concret o per a cercar una informació en concret. Aquesta realitat, però, no és igual a tot el món. Hi ha regions que es troben desconnectades d’aquesta gran xarxa d’informació i comunicació. Hi ha zones que no pateixen les conseqüències d’aquestes noves tecnologies de la informació i la comunicació i de la globalització d’aquestes, sota domini ideològic neoliberal. Hi ha països, doncs, que no podem titllar amb el nom de societat de la informació, perquè es troben aïllats d’aquesta informació i de les xarxes de comunicació. Es troben fora, per tant, d’aquest nou ordre mundial que sembla que els nous mitjans de comunicació han contribuït a reforçar, però que responen a variables polítiques, ideològiques i, sobretot, econòmiques.
